diumenge, 24 de març de 2013

Tedèum






Hui, un dia de languidesa inusual,
vaig pel carrer arrossegat per la força
demiúrgica del costum, tot per la vora
de l'abisme de l'avorriment.

Les meues passes, amb més criteri que jo,
em porten al caliu d'una taula de bar.
La Roser s'acosta i em rep amb el ritual
‒ Què et ve de gust? 
‒ Què hi tens? ‒, responc. 
Desprès de recitar la lletania, 
combregue amb un entrepà de xipirons 
i Déu, que està present a totes les coses,
comparteix amb mi el seu cos i la seua sang,
daurada cervesa.

I la pau és amb tots nosaltres.
I mire la noia del banc,
quant temps fa que esmorzem alhora?,
encara no he gosat fer-hi 
ni la més curta xarrada.
I el botiguer, que ven calces,
amb qui una vegada vaig 
comentar la premsa del dia.

Continuem combregant en el cos de Crist,
transmutat en una varietat d'entrepans
i libant la seua sang
de cafè amb llet, ella; 
de vi, el botiguer, 
i de fresca cervesa, 
que ens escalfa el cos i ens alegra l'ànima.

Hui és un dia excel·lent 
per mirar a Déu als ulls
i, humil, donar-li les gràcies 
pels moments d'avorriment compartit 
en la solitud de la societat.




29 de gener de 2013
esmorzant al Dgust de Benigànim.

2 comentaris:

  1. Quina meravella de poesia quotidiana. I què ben transmesa. A voltes tots estem acompanyats dins nostre. De Déu, que és home i cervesa i pensament.
    Un petó ben fort

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies amiga. Pose la galta i combregue amb el teu petó, que també és Déu transmutat.

      Una altra transmutació de Déu per tu... i una abraçada de germanor.

      Xavi

      Elimina

Llicència de Creative Commons
El Mur de Xerea de Xavier Vidal Torrella està subjecta a una llicència de Reconeixement-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons