Al so de la Muixeranga

Miquelets del Regne de València
a la celebració del 25 d'abril a Xàtiva

Al so de la Muixeranga

No m’emocionen les armes

ni la desfilada de tropes,

encara que siguen 

llegendaris herois del passat.

No m’emocionen els discursos

de polítics ni pròcers,

que llancen enceses arengues 

d’ocults propòsits.

Escola de Danses de Xàtiva

M’emociona la gent al carrer

ballant mentre sona

el discurs del tabal

i les dolçaines.

La Socarrada
Muixeranga de Xàtiva

M’emociona l’harmonia 

dels moviments

del poble fent pinya

mentre s’apuja l’enxaneta.

M’emociona com s’aixeca 

el País al so de la Muixeranga.

Quan oïsc Pàtria

Quan oïsc Pàtria

Ara hom parla molt de Pàtria,

hom diu que és el territori

on els avantpassats

plantaren llurs cases,

hom diu que és la llengua

que parlaven

els amos d’aquelles cases.

Hom parla i parla

de Pàtria

a la gent que vivim

en cases llogades,

en cases hipotecades;

cases que paguem

a gent que parla

en llengua estranya,

a gent que viu

en paradisos privats

arreu del món.

Quan algú parla

de Pàtria,

oïsc el bram de la tempesta

que branda amenaçant

a tot aquell

que no enfile el rumb

de l’almirall Patriota.

Pàtria és una paraula

enemiga de la llibertat,

de la igualtat i de l’amor.

Quan oïsc Pàtria,

em pose a tremolar.

Xàtiva, 29.4.2017

Ànima proletària

pintura de Vasily Shulzhenko

Ànima proletària

Reposa, vell colós, ja ve la mort!
La mirada perduda
veient surar la merda
que t'han deixat els pares,
els mateixos que diuen,
que tant estimem la pàtria.

No veus cap futur alliberador.
t'han arrabassat somnis,
te'ls han amagat sota
muntanyes de brutícia.
T'han llevat l'escalfor
d'un amor que es va vendre
per un glop d'alcohol.

Ulls que han vist prop

l'infern de la injustícia
dels que dicten les lleis
i han plorat la crueltat
dels que parlen per Déu.

Ara, despullat de tota quimera,
posa els teus ulls de poll
a remullar en l'aigua
del fètid rierol.
Espera fatigat
l'alliberació.

Xàtiva, 8 setembre de 2013

La sonata de Detroit

Fotogràfica procedent de l’arxiu d’Yves Marchand i Romain Meffre
proposada per Rautor en Relats en Català

La sonata de Detroit

La marxa irrevocable de les busques

desprèn de les parets la pell del temps.

Com escates resseques d'un vell monstre,

s'esquerda la imatge de la ciutat,

clivellada per l'alè del passat

que encara vibra en palaus desolats.

L'eco retorna les glòries fàtues

d'aquells que avui ronden sense nord

els carrers plens d'enyor, de passes tristes.

Sona desafinat entre les runes,

per a les muses de la primavera,

la sonata d'un vell piano oblidat.

Xàtiva, 16 d'agost de 2013

 Aquestes fotografies formen part del Repte Poètic Visual 260 proposat per rautortor al fòrum de Relats en Català el passat 15 d'agost. Les fotografies, baixades del  photobucket de rautortor, pertanyen a  l’arxiu d’Yves Marchand i Romain Meffre, com ens indica el mateix rautortor.

L'home fragment

Hombre fragmentado
de Rafael Núñez
https://www.flickr.com/photos/francisconunezc/

L'home fragment

El seu destí va ser realitzar-se a mitges. Tot estava truncat en ell: la seua manera de ser tant com la seua manera de pensar. Un home de fragments, fragment ell mateix.
Emile Ciolan, Eixe maleit jo.

Sota una teuladeta de disseny 
d'una parada d'autobús urbà
esperava l'home fragment.
L'oratge era incert, mig plovia, 
com un projecte d'aigua,
com un polsim humit
que no arribava a caure
que l'aire se l'enduia donant tombs.
La mitja teulada de disseny
no protegia l'home fragment,
va acabar mig mullat,
sense arribar a estar xop
sentia la gelor de l'humitat.
Havia comprat un paraigües 
en la botiga xinesa de mig carrer.
Volgué protegir-se amb ell
dels fragments de pluja 
que li banyaven una jaqueta collage 
feta de fragments de roba
de diferents teixits, molt de moda.
Al obrir aquell paraigües xinés
plegat i replegat sobre ell mateix,
una ràfega de vent, un tros que s'havia després
de la forta ventada que passava per sobre de la ciutat,
el va girar del revés, li recargolà les varetes,
el deixà fragmentat.
Però l'home no va desesperar,
es tapà amb el mig paraigües
i mig somrigué en veure arribar el mig autobús
que amb les retallades pressupostàries,
que havien imposat els mig honorables polítics
assessorats pels mig savis economistes,
era l'únic transport que els havien deixat.
Muntà al transport retallat,
ja anava ple d'altra gent fragmentada també,
però com ell mateix era un fragment 
s'acomodà en la reducció.
Tot mig somriures educats.
Tot fragments de fragàncies de moda.
Tot fragments de ferums personals.
Mentre en fragments de plasma
les veus alegres i encisadores 
de joves fragments impol·luts
cantaven la gloriosa felicitat 
                                 fragmentada de tots.

Xàtiva, 25 de maig de 2013

Potser cal ser un incaut

Potser cal ser un incaut

                                                    

Els antics desconfiaven de l’èxit perquè temien l’enveja dels déus,  però també el perill el desequilibri interior causat per qualsevol èxit com a tal. Quina superioritat  sobre nosaltres demostra l’haver comprés eixe perill!

                                                                       Emile Cioran “Eixe maleït jo”

Els cauts temen l'enveja

no la dels déus, que ja tenen prou amb el seu,

sinó de les persones mesquines,

dels senyors de la mediocritat

dels amos d'un món gris

on sols ells poden portar colors

on sols ells dicten les certeses.

Els cauts temen l'enveja 

per això es guarden la seua felicitat

per la intimitat dels seus pensaments

per això temen expressar la seua alegria,

la seua satisfacció,  

per això cerquen l'anonimat del grup

on amagar-se de la mirada inquisidora

dels guaites de les certeses,

dels senyors de la mediocritat.

Així el caut va recloent-se, poc a poc,

en la seua pròpia presó, 

és un captiu del seu temor.

Potser cal combatre els amos d'aquest món gris,

enarborar els dubtes com estaques de colors

per trencar les cadenes de certeses

amb les que ens lliguen els mediocres.

Potser cal ser un incaut,

riure en públic, a tothom,

estar alegre inclús en l'adversitat,

expressar la satisfacció de l'amor.

Potser no cal témer l'enveja 

i serà una revolució.

Xàtiva, 22 de maigde 2013

convalescent d'un esquinç  

Sols vull dir una cosa

Sols vull dir una cosa


Soc nascut a Xàtiva
soc un socarrat 
per la despietat
d'un rei estranger
que ens condemnà
a foc i oblit.

Sols vull dir ben alt
soc d'aquesta terra
que jo nomene
PAÍS VALENCIÀ.

Avui com sempre, Vicent Andrés Estellés.

http://www.laveupv.com/noticia/2384/burjassot-dona-veu-als-poemes-destelles

Avui com sempre, Vicent Andrés Estellés.

Encara sonen les paraules del poeta

amb vitalitat de les aigües cristal·lines

que travessen la roca dura de l'avui

Encara els amants necessiten a qui els cante

amb naturalitat el sexe complaent

per donar nous plaers a la carn gloriosa.

Encara el poble necessita de més veus

decidides a assumir sense ànim de lucre

la crítica al vell usurpador don diners.

Encara, estimat Vicent Andrés Estellés,

escoltem clar la teua paraula senzilla

colpint el mur vergonyós dels tirans d'avui.

Benigànim, 14 de maig de 2013

Hui els estudiants han decidit

http://www.laveupv.com/noticia/2304/vaga-1

Hui els estudiants han decidit

Hui els estudiants han fet vaga.

han decidit que ja està bé 

de jugar amb el seu futur

com si fora un disc de frisbee

que es passen dels uns al altres

només com un passatemps.

Han decidit que seran ells

qui acaben amb el seu fracàs

que escriuran dret, sense pecat,

que parlaran  l'anglès, xinés 

i en un correcte català,

que aprendran les més grans mentides:

a formular els intricats 

algoritmes d'economia,

a traduir el llenguatge 

de velles lleis i de polític.

Han decidit que no eixiran

de l'escola mentre no vegen 

que tots treballen molt units

per bastir un sòlid futur,

mentre no deixen de jugar 

amb ells com amics enrotllats 

mentre els diuen fracassats.

Ja no els queda fe en el sistema.

Han dit que el futur serà seu.

Benigànim, 9 de maig de 2013

La veu del Poble

La veu del Poble

El poble té la seua veu usurpada
per aquells amb ànim de trascendència.
El poeta ha estat foragitat
de la societat, eterna festa.
Camina per la pols dels vells camins
amb la veu trencada, amb el cor sagnant.
El poble, mut, contempla la tragèdia:
polítics i periodistes són peons,
gent de faràndula televisiva,
titelles en mans d'especuladors
ocults en olimps, com els antics deus.
El poble, mutil·lat, té la seua veu
soterrada per la pols del camí
sota el silenci a força imposat. 

Xàtiva, 17 d'abril

L'amo del corral

La Veu del País Valencià 20 de gener

Article de Redactaveu/València 

http://www.laveupv.com/noticia/402/rus-prohibeix-a-eu-utilitzar-la-sala-de-premsa-de-la-diputacio

L'amo del corral

Quiquiriquic fa saber 
a llòques, gallines, ànecs, i conills
que no hi ha més gall al corral que ell.

Ell és l'únic que pot dir
quan surt el sol per l'horitzó,
quan tothom s'ha de posar dempeus.

Davant d'ell, submissió,
sols cal el genoll en terra i el cap cot, 
mentre l'amo del corral canta ufanós.

Ai!, vell gall de corral
que no t'adones que t'has engreixat
que els veritables amos del corral

ara s'han despertat 
estan farts del teu cant fatxenda
i pensen fer-te menjar per al gos.

Xàtiva, 20 de gener de 2013

Una gola voraç

Bomber a l'aula sinistrada. @ EFE-Morell

Estat de l'aula  @ ACN _ AJUNTAMENT DE SANTA POLA

Una gola voraç

                                                         Un total de nou xiquets d’entre 9 i 10 anys i una 

                                                         professora han resultat ferits per l'enfonsament

                                                         del sòl d'una aula de 4rt de Primària 

                                                         del col·legi Hispanitat de Santa Pola. 

La Veu del País Valencià, 11 de gener de 2013

Una gola voraç s'obri sota la Hispanitat.
És una gola sense educació de ciutadà,
una gola sense fons, amb un únic final:
engolir i engolir els diners, les propietats,
les esperances, les vides dels ciutadans.

No hi ha cap àngel d'espasa flamígera
ni cap cavaller d'armadura resplendent,
ni cap jutge de toga i martell 
que fendisca amb la justícia a la bèstia 
cobdiciosa de vides que dominar.

Hauran d'alçar-se les veus de les víctimes
sobre el silenci del desert de dunes de paper,
d'ones hertzianes, sobre el soroll del vent
que ens porta els crits de les àrpies 
i el cant de les sirenes.

Hauran d'alçar-se les víctimes
dels caus on les han reclòs
i trencar el silenci amb un clam
que sone com les trompetes d'un exèrcit justicier
i enderroque les muralles del tirà.

Xàtiva, 13 de gener de 2013

Qüestió de fe

http://www.heraldo.es/uploads/imagenes/bajacalidad/_fmi_0041806b.jpg

Estadístiques, diagrames,

balanços, models teòrics

per pronosticar l'evolució

del flux del capital.

Doctors en arcans econòmics,

que lligen els capritxos del deus

en els budells dels pobres afamats.

Sacerdots en temples financers

que immolen incauts

en ofrena als deus

del panteó del “mercat”.

Grans pontificis de fe indestructible

en els sòlids fonaments

de l'església del Sagrat Temple

de Wall Street.

Ofereixen una hecatombe de pobles

per apaivagar la fúria dels deus

cegats per la depressió

de qui folla poc i mal.

̶ La fe mourà muntanyes,

enderrocarà governs

i donarà als veritables creients

l'abundància del paradís ̶.

A dit el Sum Pontífex

mentre tallava el cap d'un mestre

amb la sagrada destral de la ignorància.

 Benigànim 31 de juliol de 2012

Al Bar Dgust, mentre esmorzava.

El monstre que i(r)rita

El monstre que i(r)rita

No es fieu de la seua aparença, no és

eixa caputxeta vermella del conte,

ni dona de roig de falda volandera,

que és fúria fugida de l’avern

que de la ciutat ha fet camp de cacera.

El seu crit és com l’huracà, tot ho arrasa.

Quan bota al balcó tremola tota terra

assolant cases plenes de gent pescadora,

transformant l’horta fèrtil en testos portàtils.

Diu la llegenda que per les seues venes

corre un riu d'absenta amb conyac barrejada.

Godzilla no gosa anar a la ciutat,

l’abraçada de la cuca fera l’aterra.

Potser vindrà Afrodita, la robòtica,

per fer-li tragar un mugró nuclear.

Quan el monstre brama, des de l’horta a la

vora del mar, des de la plaça de l’aca

i el burro fins les cases dels pescadors,

tothom que la sent s’i(r)rita.