En la nit una ombra s'amaga
Una ombra s'amaga en la negra nit.
Davall la flassada, de por tremola.
Es sent com es trenca la veu de l'amo
a sobre la pau del silenci nu.
L'estima ‒li diu donat colps de puny.
L'ombra sap que no podrà declinar
el premi a la seua abnegació.
L'ombra plora silencioses llàgrimes
mentre sent com s'apropa enfurismat
aquell que altra hora va estimar
aquell per qui renuncià
als somnis propis d'un futur millor.
L'ombra sap ara que allò no és amor.
Es sent captiva, aïllada d'un món
que la ignora cegat per la pietat.
L'ombra pensa que només amb la mort
podrà evadir-se d'aquesta presó.
Un poema molt trist, Xavi, però què és realitat per a moltes dones, que són “ombra” per l´ home que tenen al costat i que en lloc d´estimar els generen ferides al cos i al cor. Les ferides després es tornen en cicatrius i fan que mai puguen oblidar…..
ResponEliminaSí, molt trist, però molt ben escrit. És la meua opinió.
Una salutació de Blanca.
Però el més lamentable és que són també com ombres per la societat. Trobe que hem de començar a tenir menys llàstima i més indignació; començar a dir en veu alta que quan una persona és maltractada, quan perd la seua llibertat, també estem estant maltractats nosaltres, també perdem la llibertat.
EliminaGàcies, Blanca.
Molt tris, Xavi, però molt real, lamentablement. Bonic i dur.
ResponEliminaGràcies per les teues paraules, perquè sempre em sembla que m'he quedat insubstancial.
EliminaLa denúncia i el suport la mantindran entre naltres. La llàstima no...
ResponEliminaBon poema, amic meu. Un petó solidari.
Gràcies, amiga meua, tant lluny i, tanmateix, tant càlida.
EliminaRebutjarem la pena i cridarem d'indignació.
Una abraçada