dilluns, 30 de novembre de 2015

Fugint del temps



Fugint del temps




Passege pels carrers
amb les passes de la memòria.
Cada ombra em porta
el record d'aquells moments
quan els nostres cossos
s'arrapaven a les cantonades,
quan els temps era una dimensió 
d'on sovint fugíem,
quan els nostres ulls, com els gats,
acaronaven la foscor.

Camine i xiule aquella cançó
que altra hora xiuxiuejàvem
a cau d'orella, dansàvem
fugint del temps.

Xàtiva, 30.11.2015

4 comentaris:

  1. A vegades fugir del temps és apassionant. M'agrada molt aquest poema.

    ResponElimina
  2. No em faria res ser on o quan. Meravellós. ..

    una abraçada enorme, amic meu.

    ResponElimina
  3. http://blogs.laveupv.com/espaicivic/blog/21260/xavi-vidal-fugint-del-temps

    ResponElimina
  4. Aquest poema té màgia ....

    M'evoca aquells moments màgics en la joventut,
    íntims i una miqueta furtius, que els sentits s'aguditzen
    i per moments t'alces cap a l'eternitat ...

    Són uns instants .., però en ells es difumina el temps!
    I dos éssers per uns segons es fusionen
    amb l'univers, en tota la seua dimensió.

    Gràcies.

    ResponElimina

Llicència de Creative Commons
El Mur de Xerea de Xavier Vidal Torrella està subjecta a una llicència de Reconeixement-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons