Fugint del temps
Passege pels carrers
amb les passes de la memòria.
Cada ombra em porta
el record d'aquells moments
quan els nostres cossos
s'arrapaven a les cantonades,
quan els temps era una dimensió
d'on sovint fugíem,
quan els nostres ulls, com els gats,
acaronaven la foscor.
Camine i xiule aquella cançó
que altra hora xiuxiuejàvem
a cau d'orella, dansàvem
fugint del temps.
quan els nostres ulls, com els gats,
acaronaven la foscor.
Camine i xiule aquella cançó
que altra hora xiuxiuejàvem
a cau d'orella, dansàvem
fugint del temps.
Xàtiva, 30.11.2015
A vegades fugir del temps és apassionant. M'agrada molt aquest poema.
ResponEliminaNo em faria res ser on o quan. Meravellós. ..
ResponEliminauna abraçada enorme, amic meu.
http://blogs.laveupv.com/espaicivic/blog/21260/xavi-vidal-fugint-del-temps
ResponEliminaAquest poema té màgia ....
ResponEliminaM'evoca aquells moments màgics en la joventut,
íntims i una miqueta furtius, que els sentits s'aguditzen
i per moments t'alces cap a l'eternitat ...
Són uns instants .., però en ells es difumina el temps!
I dos éssers per uns segons es fusionen
amb l'univers, en tota la seua dimensió.
Gràcies.