Illa incògnita II

II

Ocupes tot el meu horitzó.
Amb els ulls tancats, veig la blanca arena
que em crida amb la promesa
d'una passió serena sota les palmeres
amb la brisa refrescat del capvespre
llepant-me l'ardent pell.

Veig el teu somriure dibuixat en la boira
per on albire la badia tranquil·la
i la frondosa boscúria, des d'on la deessa
em fita amb els seus ulls foscos,
com negre punt al negre de la nit
sent com el meu ésser es descompon;
sent com al centre del pit es regira
la carn i els ossos, la seguretat i les certeses;
sent com es desintegra el meu cos;
sent com giren i giren les molècules
en una espiral que m'absorbeix
fins l'últim bocí.

Pose rumb cap al teu somriure
sense témer les barreres de corall
que poden esgarrar la dura fusta
de mobila vella del Vernissa
com si fora bastida
amb l'etèria matèria dels somnis.

Navegue sense por per l'incert camí dels esculls
perquè, encara que nàufrag, arribaré a la platja
d'arena blanca en la tranquil·la badia.

Mentre Penèlope fa i desfà l'ordit
de la vella flassada de l'amor etern.

Xàtiva, 30 de desembre de 2012