La casa sense rostre

La casa sense rostre

“He buscat al darrere dels murs de la tardor

un aspre i sensual desordre de records,

la casa sense sostre on m'esperava algú

per mirar les estrelles.

de Joan Margarit

Oferiment dins del poemari Edat roja

Com en una nit de Sant Joan
habitava amb presa aquesta vida.
Arreu deixava tirades coses,
experiències oblidades
en foscos racons insospitats.
Intangibles com els vells miratges,
en mi havien entrat i sortit,
sense deixar record, massa gent.

Vaig despertar, esbojarrat somni.
Quan el sol va ser alt la vaig veure.
Era com la casa sense rostre.
Vaig trobar-la plena de deixalles.
La cuina amb munts de plats per rentar,
canonades brutes, embossades.
Al menjador , restes putrefactes,
prestatgeries, pel pes bombades,
a les cadires, a la butaca,
al terra, arreu llibres retirats,
les veus d'una coral cacofònica:
república canta barrejada
amb sons orgiàstics, ritus màgics,
veus de mons intangibles naveguen
al voltant de la realitat.
Cambres plenes de somnis perduts,
de malsons que s'amaguen al fons
de l'armari, rere les cortines,
monstres que guaiten sota del llit.

Llance les deixalles a la llum
plena del migdia de tardor.
Faig bugada, repinte ma casa
amb el color argentat del seny.
Ara comença a tenir un rostre
però encara no sé a qui es pareix.
Soc jo que tinc la cara difusa?

Xàtiva, 09 de juny de 2013