El camí de la vida

D’aquí un milió d’anys dos forats negres supermassius enredats en una espiral tindran un final violent | NASA
publicat a http://www.ara.cat/suplements/diumenge/Dos-forats-negres-preparats-Lesclat_0_1287471246.html

El camí de la vida

Si isc a caminar amb la llum primera,
no el faig per donar gràcies al sol 
perquè s'ha dignat vindre a donar vida 
al meu trist i oblidat racó de món 
on l'ànim covard em manté clavat.

Que no sóc creient, com els antics maies,
d'un estel encegador, déu voluble.
Tinc cert que sortirà cada matí
i que quan no quede ni la memòria
del clot que va acollir els meus blancs ossos,
l'antic i més vell déu tot poderós
rebentarà com una gran magrana,
esguitant amb la seua llum agònica
arribarà a eons d'anys llum de distància:
lletada de la divinitat última.

No, no són les meues velles certeses
les que em porten a caminar pel món,
que són els meus dubtes els que em sostrauen
dels foscos malsons, cridant-me a trobar,
sota una nova llum, les respostes;
a cercar nous dubtes, que com pedretes,
encatifen el camí de la vida.

He tornat a la vall

Fotografia de Jordi Rodoreda
@jordirodoreda3
Boires a Les Franqueses del Vallès, un 9 de gener al matí.

He tornat a la vall

He tornat a la vall
i entre els fils de la boira
s'ha esgolat l'enyorança
de la llum dels teus ulls.

Porta el vent el record
de la teua veu càlida
que amb dolçor ja ressona
en el buit del meu cor.

He tornat a la vall
ara que no tinc por 
a somniar despert
aquell goig fragmentat.

El llibre del temps i la vida

El llibre del temps i la vida

Sorprès a cada tombat del nou rumb,

continue llegint amb deler els mots.

Serpentegen per les blanques arenes

del vell llibre del temps i de la vida.

No puc avançar aquesta lectura.

Les paraules, com formigues formant

fileres van creant un laberint, 

mantenen viu l'interès en la història.

No vull avançar aquesta lectura,

descobrir el final, el que m'espera;

trencar la màgia de la incertesa.

Avorrit deixaria de llegir.

Sacsaria el llibre per remenar

l'arena i que les formigues  formaren

noves fileres, una nova història

que anara avançant per camins torçuts

cap un bell futur, sempre imprevisible.

Xàtiva, 29 de juny de 2013

Els símptomes

Els símptomes

"Estant l'home un animal malaltís. qualsevol de les seues paraules o dels gestos equival a un símptoma"
Emile Cioran, “Eixe maleit jo”

Si veig en el color de l'alba
la llum de la teua mirada.
Si quan respire l'aire pur 
barrejat amb l'aroma de les flors
em ve a la memòria la teua frescor
i càlida sensació d'una abraçada.
Si quan tanque els ulls 
veig el teu alegre somrís
que creix i creix fins ocupar
tots els meus pensaments.
Si tot açò em passa
i no sé per què,
si jo només  voldria
veure la bellesa de l'alba,
oldre l'encisador aroma de les flors,
tancar el ulls i trobar la pau en el no-res;
si tot açò em passa i no sé per què
pense, com diu Emile Cioran, que potser
és un símptoma de la meua malaltia,
d'una malaltia d'amor.

Xàtiva, 21 de maig de 2013

mentre espere que el metge em veja l'esquinç

que m'he fet per no mirar per on xafe.

Potser cal ser un incaut

Potser cal ser un incaut

                                                    

Els antics desconfiaven de l’èxit perquè temien l’enveja dels déus,  però també el perill el desequilibri interior causat per qualsevol èxit com a tal. Quina superioritat  sobre nosaltres demostra l’haver comprés eixe perill!

                                                                       Emile Cioran “Eixe maleït jo”

Els cauts temen l'enveja

no la dels déus, que ja tenen prou amb el seu,

sinó de les persones mesquines,

dels senyors de la mediocritat

dels amos d'un món gris

on sols ells poden portar colors

on sols ells dicten les certeses.

Els cauts temen l'enveja 

per això es guarden la seua felicitat

per la intimitat dels seus pensaments

per això temen expressar la seua alegria,

la seua satisfacció,  

per això cerquen l'anonimat del grup

on amagar-se de la mirada inquisidora

dels guaites de les certeses,

dels senyors de la mediocritat.

Així el caut va recloent-se, poc a poc,

en la seua pròpia presó, 

és un captiu del seu temor.

Potser cal combatre els amos d'aquest món gris,

enarborar els dubtes com estaques de colors

per trencar les cadenes de certeses

amb les que ens lliguen els mediocres.

Potser cal ser un incaut,

riure en públic, a tothom,

estar alegre inclús en l'adversitat,

expressar la satisfacció de l'amor.

Potser no cal témer l'enveja 

i serà una revolució.

Xàtiva, 22 de maigde 2013

convalescent d'un esquinç  

Tedèum

Hui, un dia de languidesa inusual,
vaig pel carrer arrossegat per la força
demiúrgica del costum, tot per la vora
de l'abisme de l'avorriment.

Les meues passes, amb més criteri que jo,
em porten al caliu d'una taula de bar.
La Roser s'acosta i em rep amb el ritual
‒ Què et ve de gust? 
‒ Què hi tens? ‒, responc. 
Desprès de recitar la lletania, 
combregue amb un entrepà de xipirons 
i Déu, que està present a totes les coses,
comparteix amb mi el seu cos i la seua sang,
daurada cervesa.

I la pau és amb tots nosaltres.
I mire la noia del banc,
quant temps fa que esmorzem alhora?,
encara no he gosat fer-hi 
ni la més curta xarrada.
I el botiguer, que ven calces,
amb qui una vegada vaig 
comentar la premsa del dia.

Continuem combregant en el cos de Crist,
transmutat en una varietat d'entrepans
i libant la seua sang
de cafè amb llet, ella; 
de vi, el botiguer, 
i de fresca cervesa, 
que ens escalfa el cos i ens alegra l'ànima.

Hui és un dia excel·lent 
per mirar a Déu als ulls
i, humil, donar-li les gràcies 
pels moments d'avorriment compartit 
en la solitud de la societat.

29 de gener de 2013

esmorzant al Dgust de Benigànim.

Un vell blues

Muddy Waters- Bus Driver

Tinc l'ànima trencada,
oberta una escletxa
per on es perd la llum
que em feia confiat.

Ara visc a l'ombra de la certesa
que cap cosa canviarà,
que continuaran rosegant-me,
devorant-me des de dins,
a poc a poc, fins el darrer alè.

Qua la llum il·luminava els meus dubtes
hauria acabat el poema
amb un missatge d'esperança,

però submergit en la fosca realitat,
sols escolte el ritme d'un vell blues
que conta una trista història
d'injustícies i un tràgic final.

Xàtiva, 10 de febrer de 2013

Trencar, obrir, alenar

Trencar, obrir, alenar

Trencar. Trencar. Trencar.
Trencar amb el passat.
Trencar amb el present,
eixe present que es fa passat
amb cada glop d'aire.

Obrir. Obrir. Obrir.
Obrir els ulls a un present
que transcorre al meu costat,
que crea un passat diferent,
que ve d'un futur imprevist.

Alenar. Alenar. Alenar.
Alenar l'aire nou de la matinada
mentre les meues passes em porten
per un camí nou, que penetra en la boira,
que en du a un demà incert
que em fa vibrar, que em desperta
de la malenconia del somni quotidià.

Trencar, obrir, alenar la llibertat.

Xàtiva, 26 de gener de 2013

L'arbre no pot plorar

L'arbre no pot plorar

L'arbre ha plorat la darrera fulla.
Ara rau nu i sense color,
ja no pot plora perquè 
s'ha quedat sense llàgrimes.

Trist i desolat suporta solitari
el pas gèlid de l'hivern,
sense trins de teuladins,
sense papallones irisades.

Degoten els minuts
com una llarga condemna,
guarnit amb la grisa vesta de la pena. 

Ara no recorda la primavera,
que tornaran a riure els teuladins,
que les papallones el pintaran de colors,
que les fulles tornaran a verdejar 
en les seues branques.

Ara l'arbre, trist i solitari,
no sap que espera, pacient, 
l'arribada d'una nova primavera.

Xàtiva, 7 de gener de 2013

Illa incògnita III

III

Navegant entre la boira
tanque els ulls i et veig
pròxima, mes inabastable.

Tanque els ulls i veig l'agrest bellesa,
l'exuberància al teu interior,
la indòmita fúria del teu volcà.

Buidaré de somnis les bodegues
per alleugerir la meua nau
i eixir de les boires on rau varada.

Vull alenar-te, omplir-me de tu
fins que esdevingues quotidiana
i així deixar d'imaginar-te.

Vull alliberar-me del somni de tu,
esgarrar el vel d'Isis que fa etèria
la matèria i descobrir la teua essència.

Xàtiva, 2 de gener de 2013

Illa incògnita II

II

Ocupes tot el meu horitzó.
Amb els ulls tancats, veig la blanca arena
que em crida amb la promesa
d'una passió serena sota les palmeres
amb la brisa refrescat del capvespre
llepant-me l'ardent pell.

Veig el teu somriure dibuixat en la boira
per on albire la badia tranquil·la
i la frondosa boscúria, des d'on la deessa
em fita amb els seus ulls foscos,
com negre punt al negre de la nit
sent com el meu ésser es descompon;
sent com al centre del pit es regira
la carn i els ossos, la seguretat i les certeses;
sent com es desintegra el meu cos;
sent com giren i giren les molècules
en una espiral que m'absorbeix
fins l'últim bocí.

Pose rumb cap al teu somriure
sense témer les barreres de corall
que poden esgarrar la dura fusta
de mobila vella del Vernissa
com si fora bastida
amb l'etèria matèria dels somnis.

Navegue sense por per l'incert camí dels esculls
perquè, encara que nàufrag, arribaré a la platja
d'arena blanca en la tranquil·la badia.

Mentre Penèlope fa i desfà l'ordit
de la vella flassada de l'amor etern.

Xàtiva, 30 de desembre de 2012

Illa incògnita I

 I

Et veig llunyana i quan et sent a prop,
quan els meus dits acaronen el teu vel
de pensaments silenciats,
torne a veure't llunyana, entre boires
desdibuixada, com una illa a l'horitzó
pel navegant que anhela descobrir un nou món.

Sols els teus ulls, com fanals
entre les boires encobridores.
Els teus ulls, com els ulls d'Isis,
com única porta a un món encriptat,
i el cràter d'un volcà amb fumeroles
d'on surt la veu enigmàtica de la sibil·la.

Com el marí que navega per una mar ignota,
escric al llibre de bitàcola, sense retrets:
Dona incògnita, jo no trobaré la clau
si tu et tanques darrere un vel de silenci.

Continue la deriva litoral
amb la mirada a l'aguait
d'una esquerda en la boira
per on albirar una badia tranquil·la
on fondejar la meua nau.

Xàtiva, 18 desembre de 2012

Qüestió de fe

http://www.heraldo.es/uploads/imagenes/bajacalidad/_fmi_0041806b.jpg

Estadístiques, diagrames,

balanços, models teòrics

per pronosticar l'evolució

del flux del capital.

Doctors en arcans econòmics,

que lligen els capritxos del deus

en els budells dels pobres afamats.

Sacerdots en temples financers

que immolen incauts

en ofrena als deus

del panteó del “mercat”.

Grans pontificis de fe indestructible

en els sòlids fonaments

de l'església del Sagrat Temple

de Wall Street.

Ofereixen una hecatombe de pobles

per apaivagar la fúria dels deus

cegats per la depressió

de qui folla poc i mal.

̶ La fe mourà muntanyes,

enderrocarà governs

i donarà als veritables creients

l'abundància del paradís ̶.

A dit el Sum Pontífex

mentre tallava el cap d'un mestre

amb la sagrada destral de la ignorància.

 Benigànim 31 de juliol de 2012

Al Bar Dgust, mentre esmorzava.

El que hi ha entre tots dos

Estudi per a "La lite di Oberon i Titania" (tit. orig.The Quarrel of Oberon and Titania)

M'he preguntat fins quan duren els enigmes d'un comiat

Òrbites àvides (de deomises)

Em pregunte si cal despertar del somni de l'amor

si cal desvetllar els enigmes

que hi ha entre tots dos.

Em pregunte si el nostre amor es fonamenta en la fantasia,

en la il·lusió d'imaginar-nos l'un a l'altre

de veure el millor de nosaltres en l'altre.

Em pregunte si el nostre amor no acabarà en la certesa,

en els detalls de la rutina de l'un amb l'altre

de veure el pitjor de nosaltres en l'altre.

Em responc que no vull eixir de la ignorància

que vull continuar vivint el somni

que hi ha entre tots dos.

Parit al bar DGUST de Benigànim 

mentre esmorzava

23 de novembre de 2012