El nou camí

El nou camí

La nit més fosca i llarga ja ha passat.
Amb pas de puça la llum va avançant.
Arrere ha quedat el temps de tenebres,
el túnel fosc on la tristor s'amaga.
Ja albirem la nova llum d'un nou temps
que ens portarà la il·lusió de pau
i, junt amb les persones que estimem,
amb determinació, pas a pas,
recórrer el nou camí que ens fa iguals.

Bons auguris per totes les persones 
i un sol desig d'amor i llibertat.

Xàtiva 23.12.2018

Paraules d'arena

Escric al llibre de la memòria
amb paraules d'arena,
que la brisa de les hores
va movent, inexorable.

Cada capvespre canvien,
amb la llum somorta,
serpentejant sobre
la blanca pell dels records.

Enyor de la flama

Enyor de la flama

Em dol veure't absent

com una ombra trèmula

d'aquella flama dansarina

que fa temps vas ser.

Em dol la imatge nova

que ve a sobreposar-se

al record, que el trasmuda,

que de la ment l'esborra.

Enyore la dansa viva

d'aquella flama que ara, 

mentre sona la cançó de l'oblit,

dins del vell fanal s'apaga.

Xàtiva, 5.7.2016

L'illa Alzheimer

L'illa Alzheimer

Asseguda sobre un munt de records,

entre els records d'altres,

ja no veu la vida passar.

Asseguda entre altres solituds,

ara es deixa endur 

per les onades del temps

que la banyen amb clares imatges

sobre les quals suren 

les deixalles del present.

Xàtiva, 25.6.2016

Un passadís, ample i llarg

Un passadís, ample i llarg.
Passes apressades, ombres
que es belluguen lleugeres
com oronetes volant.

Xàtiva, 14.6.2016

Comença la lliçó

Rembrandt van Rijn (1696-1669)-anciana de las manos juntas (o retrato de una mujer vieja)
óleo sobre lienzo-109 cm x 84 cm

Comença la lliçó

De besllum de l'ocàs

es veu la confusa figura

d'una dona encorbada: 

vol asseure's a la butaca

o alçar-se?, ara no recorda

que era el que anava a fer.

Sona un telèfon a la vora.

Ella recorda el timbre

de l'escola, era l'hora.

Acaba per asseure a la butaca

mira al davant, espera a la mestra.

A la tele, comença la lliçó.

Xàtiva, 21.5.2016 

Un tast de vi

Un tast de vi

Fruit de la terra,

de terra i suor,

el vi em deixa

el gust aspre

dels sarments recargolats,

pel anys i els treballs,

de les arrels 

que perforen la terra,

la terra dels avantpassats, 

la terra que planyeren,

que nodriren amb la tendror

de les rudes mans de llauradors.

Ara alce la copa

i veig de besllum 

els afanys d'aquells

que deixaren els seus somnis,

com els nàufrags,

dins d'aquesta ampolla de vi.

L'enigma de l'obaga

L'enigma de l'obaga

Tanque els ulls i veig

fragments del passat.

Òbric els ulls i veig

la muntanya que em crida

per esbrinar l'enigma

que amaga en l'obaga.

Xàtiva, 31.12.2015

Cabdell del temps

Aelurillus balearus - ♂ - embolic division, retrolateral view. Scale line: 0.1 mm- © AZARKINA, G. N. (2006

Cabdell del temps

Els dies s'endinsen en la foscor

giravoltant espais

plens d'andròmines perdudes,

andròmines sense record

del seu origen.

El temps es recargola,

em nega l'alé,

m'afona en la boira

freda com pell de serp

que la cua es mossega.

Vull tancar els ulls, imaginar

que la serp treu la llengua,

que la vida ensuma,

que pren el camí,

que de mi s'oblida.

Fugint del temps

Fugint del temps

Passege pels carrers
amb les passes de la memòria.
Cada ombra em porta
el record d'aquells moments
quan els nostres cossos
s'arrapaven a les cantonades,
quan els temps era una dimensió 

d'on sovint fugíem,
quan els nostres ulls, com els gats,
acaronaven la foscor.

Camine i xiule aquella cançó
que altra hora xiuxiuejàvem
a cau d'orella, dansàvem
fugint del temps.

Xàtiva, 30.11.2015

Nit d'ànimes, dia de difunts

 jalalspages vía PhotoPin cc

Nit d'ànimes, dia de difunts.

Tremolen les flames
de les blanques espelmes
com fragments de vida
després de la mort
que ens assalten en qualsevol
cantonada de la costum.

Nit d'enyor, dia d'evocacions.
La llum difusa dels absents 
que tornen a seure al nostre costat
a compartir el tast
d'uns records ensucrats
fornejats amb el caliu de l'amor.

Tremola la memòria
com fragments de llum
que tornen a la vida
els nostres morts.

Xàtiva, 1 de novembre de 2014

La memòria de les mans

La memòria de les mans

Les seues mans acaronen el cànem.

Del dits surten fibres entrellaçades.

Els ulls miren la trena amorosits

mentre canta entre dents una cançó

d'enyorança de temps festejadors.

Viu adormit en els gestos repetits,

la memòria de les seues mans

que li donen força per alenar

que el fan somniar en vides possibles,

en la llum d'uns ulls que el feren ballar

quan l'estiu quasi s'estava acabant.

Trena el cànem per fer una cistella

on posarà el fruit madur del seu hort.

Xàtiva, 23 d'agost de 2013

Fragments de futur.

Fragments de futur.

Cauen els pàmpols secs sobre el passeig.

Camins traçats entre la fullaraca

cercant ocults tresors que la tardor

amaga sota els bocins de l'estiu.

Veig fragments de futur en la mirada

d'aquell nen que es creua en el meu camí.

La cadència de les seues passes

em porta la visió del passat.

Prompte plourà i l'aigua netejarà

el passeig de deixalles de l'estiu.

El sol tornarà a il·luminar la vida

que brollarà de nou sota els vells oms.

A la teua edat

A la teua edat

Sou llops el homes a la teua edat,

només porteu el temps, a la mirada.

Joan Margarit

Mires com van escolant-se els segons

entre l'encaix de llum d'aquells vells arbres,

més antics que tu.

Entre els raigs veus la pols d'un bell somriure

que et va encisar,

d'aquells ulls que portaven dins el sol,

que il·luminaven l'ànima

fins aleshores sumida en les ombres

d'aquell que no ha conegut mai l'amor.

Ara només ets un llop solitari

que udola el reflex d'argent de la lluna

en l'estany d'una nit sense calor.

Xàtiva, 5 d'agost de 2013

La casa sense rostre

La casa sense rostre

“He buscat al darrere dels murs de la tardor

un aspre i sensual desordre de records,

la casa sense sostre on m'esperava algú

per mirar les estrelles.

de Joan Margarit

Oferiment dins del poemari Edat roja

Com en una nit de Sant Joan
habitava amb presa aquesta vida.
Arreu deixava tirades coses,
experiències oblidades
en foscos racons insospitats.
Intangibles com els vells miratges,
en mi havien entrat i sortit,
sense deixar record, massa gent.

Vaig despertar, esbojarrat somni.
Quan el sol va ser alt la vaig veure.
Era com la casa sense rostre.
Vaig trobar-la plena de deixalles.
La cuina amb munts de plats per rentar,
canonades brutes, embossades.
Al menjador , restes putrefactes,
prestatgeries, pel pes bombades,
a les cadires, a la butaca,
al terra, arreu llibres retirats,
les veus d'una coral cacofònica:
república canta barrejada
amb sons orgiàstics, ritus màgics,
veus de mons intangibles naveguen
al voltant de la realitat.
Cambres plenes de somnis perduts,
de malsons que s'amaguen al fons
de l'armari, rere les cortines,
monstres que guaiten sota del llit.

Llance les deixalles a la llum
plena del migdia de tardor.
Faig bugada, repinte ma casa
amb el color argentat del seny.
Ara comença a tenir un rostre
però encara no sé a qui es pareix.
Soc jo que tinc la cara difusa?

Xàtiva, 09 de juny de 2013

La caixa de cartró

Es fica la infantesa a recer
d'un món a mida de gegants
en una caixa de cartró.
Fora queden les incerteses.
el temor als castics
capritxosos del majors.
Dins les parets de paper ondat
hi ha la fantasia,
un món fet a mida
on es pot somniar en llibertat.

La innocència ordenada
per grandària i colors
resta empaquetada i etiquetada
en caixes de cartró.
Ens les portem al darrer
de lloc en lloc.
De tant en tant, se'ns queda
alguna oblidada en un racó.
Això tenen les caixes de cartró
que estan plenes de memòria,
però no troben
per si soles el camí
                                que les retorna
a la consciència
                                 del record.


Ara que em manca la flexibilitat
i la innocència de la infantesa
he convertit l'andana de ma casa
en la meua caixa de cartró.